MANCA VIDA

Aquest poema de na Carolina Ibac és el més difícil de comentar de tots els que m'he trobat. Malauradament, la vida té un començament i un final, vulguis o no, per a tothom. És un tema trist que em baixa la moral. Està molt ben plantejat i et fa pensar en la vida i que se s'ha de gaudir al màxim, dia a dia.





Manca de vida

Un fil prim ple de dies

que es tiba i s’encongeix

fent camí, via a via.

I un dia la llum es debilita,

perd la força dels primers dies,

és l’estrella que duem a dins

que vol marxar a un cel infinit.

Un dia vam néixer,

d’un atzar de dues ànimes foses,

que potser ara ja són mortes.

I el seu abandó d’aquesta vida

ens endinsà en la pena més pena

de totes les penes.

Aquells que estimem marxen

però el nostre consol és que els seguirem,

tard o d’hora, serem de nou amb ells.

La vida té una sola direcció,

un mateix fi per a tots.

Cal aprofitar-la amb dignitat

i ser millor del que som.

I quan tot s’hagi acabat

poder descansar contents

d’haver viscut el present,

d’haver recordat el passat.

I ara, que som allò que ens queda de temps

Rumiem com el viurem,

com el deixarem fer,

com farem sense deixar fer,

sempre sent nosaltres,

sense voler ser altres.

Únics ja sent rics o pobres,

acabarem enterrats,

o cremats

o esquarterats.

I la nostra ànima s’enlairarà

cercant les altres ja enlairades.

Tot comença i tot acaba,

sense excuses,

sense fugides,

sense temps.

S’acaba el present.

Roman tot ja en el passat.

El fil prim s’ha trencat.


Carolina Ibac.

La mort és la fi permanent de les funcions biològiques que defineixen un ésser viu. Es refereix tant a la terminació en si com a l'estat posterior de l'antic organisme. L'autèntica naturalesa del que ve després de la mort ha estat des de fa mil·lennis una preocupació central de les tradicions religioses i filosòfiques d'arreu del Món. Moltes religions tenen fe o bé en una mena de més enllà o bé en la reencarnació. Per molts, l'efecte de la mort física sobre qualsevol possible ment o ànima roman una pregunta oberta. Per la ciència contemporània, la mort d'un organisme és final.

Gairebé sense cap excepció (vegeu Hydra), els animals moren eventualment d'envelliment. Alguns fenòmens intervinents que habitualment causen una mort prematura inclouen la malnutrició, la predació, la malaltia, els accidents que provoquen traumatismes terminals o, en circumstàncies extremes, una greu pertorbació d'un ecosistema. Les activitats humanes voluntàries que provoquen la mort inclouen el suïcidi, l'homicidi i la guerra. Cada dia moren aproximadament 150.000 persones arreu del món.^[1] La mort al món natural també es pot produir com a resultat indirecte de l'activitat humana: una causa creixent de depleció d'espècies en temps recents ha estat la destrucció de sistemes ecològics com a conseqüència de l'expansió de la tecnologia industrial.^[2]

L'objectiu principal de la ciència mèdica ha estat postposar i evitar la mort. En aquest context, la mort és vista més com un procés que un esdeveniment; condicions que antigament eren considerades indicadores de mort són actualment reversibles.^[3] Quan es traça una línia divisora entre la vida i la mort, cal tenir en compte altres factors a part de la presència o absència de signes vitals. En general, la mort clínica no és ni necessària ni suficient per determinar la mort legal. Un pacient amb un cor i pulmons funcionals que hagi patit mort cerebral es pot declarar legalment mort sense que es produeixi la mort clínica. En altres paraules, la definició mèdica precisa de la mort esdevé més problemàtica, paradoxalment, a mesura que avancen els coneixements científics i la tecnologia.