Ahir va arribar el gran dia! A la fi va vanir na Carolina Ibac. La veritat es que va estar molt bé... més o menys tenia una imatge així d'ella. Vàrem tenir una expèriencia molt guapa, perque abans de barenar li vam presentar el powerpoint que li varem fer amb conjunt de la nostre classe, i vaig sentir un parell de comentaris " ai tenc la pell de gallina" hehehe si en un moment de la presentació a mi també s'hen va possar la pell de gallina...
Li vam regalar un poema dedicat per a ella, i sí li va agredar molt... Li varem regalar de una manera molt original. En una fulla amb blanc, na Mari Tere va fer un dibuix molt guapo que tractava o tenia que veure amb el poema, la veritat es que va quedar bastant bé o a mi em va agredar molt.
Per acabar el dia hens varem reunir tots a la biblioteca, i varem tenir el luxe que na Carolina Ibac ens lletgis uns dels seus poemes... Que emocionant!! IMPRESIONANT. A mi la pell de gallina s'hen va possar disparada!!
Hem vull despedir de aquest any tan ple de emocions. Ha estat la millor classe que he pogut tenir. Abans. Fa un any, per anar a l'istitut em feia molta versa i aquest any hi anava amb ganes de saber que feriem... No diven que tot lo bó s'acaba? idó aixó ja s'ha acabat... JA HENS EM DESPERTAT DEL NOSTRE SOMNI TURQUESA, i tot aixó m'ha deixat un molt bon gust de boca!!
lunes, 14 de junio de 2010
lunes, 7 de junio de 2010
Les vistes de la biblioteca.
Estam situats a l' IES de Campos, a la part de dalt. D' aquí podem gaudir d'unes bones vistes al camp.
Al fons, allà on arriben els meus ulls, podem veure unes muntanyes que es diuen Montision, Cura i Randa. Allà, a Montision, podem observar una cantera de grava, a Randa podem veure un espècia de "chupachus" de color blau i a Cura podem veure que quasi tot és un pinar.
Davant de totes aquestes muntanyes tenim un parell de fàbriques, de colors molts apagats com el gris, verd fort i el color més viu es el vermell que és el SIP del poble de Campos. Al costat d'aquestes fàbriques tenim el camp de futbol, nou, amb un camp de gespa, tot seguit podem seguir un caminet, que tot el seu voltant és herba seca, aquest camí ens duu cap a l'IES, que els alumnes de 4t ESO se'n van al pavelló a fer educació física.
El pati de l'IES està envoltat d'arbres ben joves i fràgils com un xisclet, tots estan ben verds, alguns amb un parell de fulles seques. En el mig del pati podem guadir de una "cancha de futbol" i tot seguit de la "cancha de futol" està la "cancha de bàsquet". A la dreta del pati podem observar una seria de bancs de color verd que són molt simples, a l'últim banc de pati, tenim a na Lourdes menjant un entrepà, ella es la dona de la neteja. Un poc més lluny tenim el bany dels nins amb una porta ben grossa de vidre igual com els de les nines, però el de les nines està més enrera, entre els dos banys hi ha una separació de dues aules.
Darrera de la pista de bàsquet hi ha un parell d'arbres també ben joves i, a darrera dels arbres, hi ha una costa inclinada i llarga de ciment, la seva barana és negre i aspre. Aquesta costa ens condueix cap on estic jo. Al darrera meu hi ha un paret i si ens acostam al vidre que hi ha, podem observar la biblioteca.
AMOR EN LA BIBLIOTECA
Amor en la biblioteca
Liliana Cinetto (traducció M. Dolores Insa)
Conten que conten que hi havia
una vegada una princesa
que vivia en un estant
d’una vella biblioteca.
Sa casa era un conte de fades,
que quasi ningú no llegia,
estava entre un diccionari
i un llibre de poesia.
Solament alguns xiquets
n’acariciaven les pàgines
i visitaven de vegades
el seu palau de paraules.
Des de la torre més alta,
sospirava la princesa.
Llàgrimes de tinta negra
lletrejaven la seua tristesa.
És que ella estava avorrida
de viure la mateixa història
que de tant repetirse
es sabia de memòria:
una bruixa l’encisava
per envejar la seua bellesa
i el príncep la salvava
per a casar-se amb ella.
Conten que conten que un dia,
just a l’últim estant
al que no havia vist abans.
En obrir-lo amb suavitat
de les seues fulles groguenques
va eixir un capità pirata
que estava en aquesta novel·la.
Aguaitada entre les pàgines
la princesa el mirava.
Ell dibuixà un somriure
tan sols per saludar-la.
I taral·lejà la cançó
que el mar li canta a la lluna
i li regalà un collar
fet d’algues i d’escuma.
Assegut sobre un rengló
el pirata, cada nit,
l’esperava en un cantó
del capítol catorze.
I la princesa muntava
una escala de síl·labes
per trobar-se el pirata
en l’última represa.
Així es quedaven tot plegats
fins que traspuntava el sol,
escoltant el murmuri tebi
del mar, en un caragol.
Conten que conten que al maig
el i deixaren en els seus llibres
moltes pàgines buides.
Els personatges del llibre
ofesos protestaven
“Les princeses dels contes
no se’n van amb els pirates”.
Però ells ja estaven lluny,
molt lluny, en alta mar
i escrivien una altra història
conjugant el verb estimar.
El pirata i la princesa
aferrada al seu braç d’acer
naveguen per set mar
en un vaixell de paper.
La il·lustració és de Yuki Miyazaqky.
Liliana Cinetto (traducció M. Dolores Insa)
Conten que conten que hi havia
una vegada una princesa
que vivia en un estant
d’una vella biblioteca.
Sa casa era un conte de fades,
que quasi ningú no llegia,
estava entre un diccionari
i un llibre de poesia.
Solament alguns xiquets
n’acariciaven les pàgines
i visitaven de vegades
el seu palau de paraules.
Des de la torre més alta,
sospirava la princesa.
Llàgrimes de tinta negra
lletrejaven la seua tristesa.
És que ella estava avorrida
de viure la mateixa història
que de tant repetirse
es sabia de memòria:
una bruixa l’encisava
per envejar la seua bellesa
i el príncep la salvava
per a casar-se amb ella.
Conten que conten que un dia,
just a l’últim estant
al que no havia vist abans.
En obrir-lo amb suavitat
de les seues fulles groguenques
va eixir un capità pirata
que estava en aquesta novel·la.
Aguaitada entre les pàgines
la princesa el mirava.
Ell dibuixà un somriure
tan sols per saludar-la.
I taral·lejà la cançó
que el mar li canta a la lluna
i li regalà un collar
fet d’algues i d’escuma.
Assegut sobre un rengló
el pirata, cada nit,
l’esperava en un cantó
del capítol catorze.
I la princesa muntava
una escala de síl·labes
per trobar-se el pirata
en l’última represa.
Així es quedaven tot plegats
fins que traspuntava el sol,
escoltant el murmuri tebi
del mar, en un caragol.
Conten que conten que al maig
el i deixaren en els seus llibres
moltes pàgines buides.
Els personatges del llibre
ofesos protestaven
“Les princeses dels contes
no se’n van amb els pirates”.
Però ells ja estaven lluny,
molt lluny, en alta mar
i escrivien una altra història
conjugant el verb estimar.
El pirata i la princesa
aferrada al seu braç d’acer
naveguen per set mar
en un vaixell de paper.
La il·lustració és de Yuki Miyazaqky.
ACTIVIDADES
1.Comenta el poema i explica la importància que té distingir-nos dels animals en certes coses.
La verdad es que está muy bien el poema, la forma de explicar la diferencia entre los hombres y los animales.Los animales se comunican pero siempre actuan por instinto. El poder aplicar la lógica y la razón nos distingue de los animales.
2.Cerca informació sobre l'autora Gloria Fuertes, vida i obra (temàtica).
2.Cerca informació sobre l'autora Gloria Fuertes, vida i obra (temàtica).
Gloria nació en Lavapiés, en la época un modesto barrio del Madrid antiguo.Empezó a escribir versos a los catorce años, a los quince los leía en Radio España de Madrid y a los diecisiete dio forma a su primer libro de poemas, Isla ignorada, que sería publicado en 1950.La Guerra Civil dejó una profunda huella en ella.Como secuela de su experiencia bélica, la obra de Gloria Fuertes se caracteriza por la ironía con la que trata cuestiones tan universales como el amor, el dolor, la muerte o la soledad.
EL POEMA EN PROSA
Conten que conten que hi haviauna vegada una princesaque vivia en un estantd’una vella biblioteca.Sa casa era un conte de fades,que quasi ningú no llegia,estava entre un diccionarii un llibre de poesia.Solament alguns xiquetsn’acariciaven les pàginesi visitaven de vegadesel seu palau de paraules.Des de la torre més alta,sospirava la princesa.Llàgrimes de tinta negralletrejaven la seua tristesa.És que ella estava avorridade viure la mateixa històriaque de tant repetirsees sabia de memòria:una bruixa l’encisavaper envejar la seua bellesai el príncep la salvavaper a casar-se amb ella.Conten que conten que un dia,just a l’últim estantalgú trobà un altre llibreque no havia vist abans.En obrir-lo amb suavitatde les seues fulles groguenquesva eixir un capità pirataque estava en aquesta novel·la.Aguaitada entre les pàginesla princesa el mirava.Ell dibuixà un somriuretan sols per saludar-la.I taral·lejà la cançóque el mar li canta a la llunai li regalà un collarfet d’algues i d’escuma.Assegut sobre un renglóel pirata, cada nit,l’esperava en un cantódel capítol catorze.I la princesa muntavauna escala de síl·labesper trobar-se el pirataen l’última represa.Així es quedaven tot plegatsfins que traspuntava el sol,escoltant el murmuri tebidel mar, en un caragol.Conten que conten que al maigels dos se n’anaren un diai deixaren en els seus llibresmoltes pàgines buides.Els personatges del llibreofesos protestaven“Les princeses dels contesno se’n van amb els pirates”.Però ells ja estaven lluny,molt lluny, en alta mari escrivien una altra històriaconjugant el verb estimar.El pirata i la princesaaferrada al seu braç d’acernaveguen per set maren un vaixell de paper.
La poesia desde la meva vista
2.1. Influeix la poesia en l'educació dels adolescents com tu?
Crec que influeix bastant, perque jo desde que Antònia m'ha introduït en aquest món de la poesia veig les coses diferents. Sí, la veritat es que enflueix
bastant en la educació.
2.2 Quina importància té la poesia en l'educació de la sensibilitat?
Et fa veure les coses diferents. En molts de poemes t'ajuda a desenvolupar l'empatia per que, la majoría de poetes expressen els seus sentiments mitjançant la poesia.
2.3. Caldria donar-li més importància als instituts?
Sí, però hi ha moltes de maneres de veure la poesia. Trop que la manera que tendrien que veure la poesia seria de la manera que els meus companys i jo la hem vista. De la manera tradicional estic encontra, bé no es podria dir estar en contra no m'agrada gens separar en sil·labes, i així torp que pers molt l'interes dels poemes.
2.4. Què es pot aprendre amb la poesia?
Es pot arribar a prendre molt de la poesia... Jo mateixa he aprés cosetes, peró enves de aprendre coses m'han fet reflexionar coses...
Crec que influeix bastant, perque jo desde que Antònia m'ha introduït en aquest món de la poesia veig les coses diferents. Sí, la veritat es que enflueix
bastant en la educació.2.2 Quina importància té la poesia en l'educació de la sensibilitat?
Et fa veure les coses diferents. En molts de poemes t'ajuda a desenvolupar l'empatia per que, la majoría de poetes expressen els seus sentiments mitjançant la poesia.
2.3. Caldria donar-li més importància als instituts?
Sí, però hi ha moltes de maneres de veure la poesia. Trop que la manera que tendrien que veure la poesia seria de la manera que els meus companys i jo la hem vista. De la manera tradicional estic encontra, bé no es podria dir estar en contra no m'agrada gens separar en sil·labes, i així torp que pers molt l'interes dels poemes.
2.4. Què es pot aprendre amb la poesia?
Es pot arribar a prendre molt de la poesia... Jo mateixa he aprés cosetes, peró enves de aprendre coses m'han fet reflexionar coses...
jueves, 3 de junio de 2010
Animals que m'agraden
Nom comú: Pitó Reial o Pitó Bola
Nom científic: Python Regius Família: Boidae
Subfamília: Pythonidae
Hàbitat: El càlid i tòrrid tròpic, província de l'est d'Àfrica.
Descripció: El seu caràcter és especialment dòcil, i la seva aparença és realment bonica. És una de les pitons més inofensives i menys agressives que es coneixen, el que fa que pugui ser manipulada amb facilitat (NO TOTES).
Colors: El seu cos es caracteritza per oferir atractius patrons de tons negre, crema, groc i blanc. La part superior del cap és de color xocolata, limitada a cada costat per una ratlla de color clar que va del musell al coll. La part inferior és de co
lor blanc ivori, podent tenir o no, taques més fosques. Es coneixen actualment 62 variacions genètiques (morfs). Entre els que destaquen: albí, piedball, spider, leucistic, Lavender, pastís, caramels, etc.
Tamany: En néixer mesuren entre 22 i 31 centímetres i en la seva maduresa arriben a assolir metre i mig de llarg aproximadament. Un exemplar gran té entre 10 i 15 cm. de diàmetre en la línia més gruixuda l'cos (al voltant del centre de la seva longitud total)
UN POEMA SOBRE LES SERPS
SERP
Perquè m’atrapis
m’he amagat sota raigs de llum;
reconeixeràs del somriure
furtat a un trapella serpentí,
esglai fingit i mentidera sorpresa
de qui vol sentir-se descobert.
Per si no tens prou valor
vesteixo, entre retalls de carn,
ulls metzinosos d’escurçó
provocant-me plaer
a cada abraçada seminal
de prostitució amb solitud.
En tant, et veig presta encara,
expectant l’esquitx de gelosia.
m’he amagat sota raigs de llum;
reconeixeràs del somriure
furtat a un trapella serpentí,
esglai fingit i mentidera sorpresa
de qui vol sentir-se descobert.
Per si no tens prou valor
vesteixo, entre retalls de carn,
ulls metzinosos d’escurçó
provocant-me plaer
a cada abraçada seminal
de prostitució amb solitud.
En tant, et veig presta encara,
expectant l’esquitx de gelosia.
FIESTA EN EL MAR
fiesta en el fondo del mar
También hay fiesta en el fondo del mar. Música y baile, poesía y ritmo, para celebrar que una estrella se ha sumergido, dejando el firmamento sin permiso, para conocer el universo marino. ¿Qué música les acompañará? Será una rumba? Será de jazz? Será un fandango ... un rock o un vals? ¿Qué os imaginaros vosotros?
En este poema yo le pondria a Bob Esponja un poquito de fandango, porqué con esta falda que lleva y con la guitarra está perparado para bailar un fandango.
Fiesta en el mar
También hay fiesta en el fondo del mar. Música y baile, poesía y ritmo, para celebrar que una estrella se ha sumergido, dejando el firmamento sin permiso, para conocer el universo marino. ¿Qué música les acompañará? Será una rumba? Será de jazz? Será un fandango ... un rock o un vals? ¿Qué os imaginaros vosotros?
En este poema yo le pondria a Bob Esponja un poquito de fandango, porqué con esta falda que lleva y con la guitarra está perparado para bailar un fandango.
Fiesta en el mar(Andrés Díaz Marrero)
Suenan caracolas
flautas de coral.
Tocan los tambores,
pulpo y calamar.
Baila que te baila
en suave compás
hay una estrellita
que brilla en el mar.
Mueve su ancha en agua
de blanco cancán
y a todos con vida
con ella a bailar.
Se fugó del cielo
en noche de San Juan
sin que se enterará
don Sol, su papá.
Pues, cuando se entere,
¡ya ustedes verán!
que en la madrugada
la vendrá a buscar.
Un tastet dels poemes de Rosa Leveroni
Un poema de Rosa Leveroni. La veritat és que és un poc complicat d'entendre... Dins de tot això no es guapo es hermós, romàntic. M'ha agradat bastant.
Quina nit més clara, amor!
Podem fer pesca d'estrelles
que ens deixaran a les mans
lluïssor d'escates verdes.
Quina nit més bella, amor!
Amb perfum de lluna tendra,
navegarem pel perfum
que tindrà regust de menta.
*
He fet volar l'estel,
ben alt, del meu anhel,
i no l'has vist. *
S'encanten uns núvols fins
en el repòs del migdia.
Tremola el vol de coloms
damunt la mar adormida.
Ve de lluny una cançó
que s'atura, enyoradissa.
Sospira suau el vent
besant una vela pia...
És el teu encís tan bell
en aquesta pau marina,
Primavera.... Quin enyor
d'aquell amor que tenia!...
*
Si em prenies un sospir
un altre te'n seguiria;
després vindria el tercer,
després ja em descomptaria...
No vull mai més que el dolor
pugui fer-me companyia.
Si em prenies un sospir
potser ja t'estimaria!...
Poema de Carolina Ibac per a Antònia
Aquí abaix teniu el poema de na Carolina Ibac dedicat per a la nostra tutora.M’encanta aquest poema! Has reflectit molt bé la nostra tutora. Tot aquest mocador brodat ha merescut molt la pena, i em fa pena que ja s’hagi acabat, la veritat és que esper que tot aquest mocador ens pugi ser útil a tots nosaltres. Moltes gràcies. Se ben sert que la nostra professora li ha encantat aquest poema i se'l a rellegir molts de pics i cada pic trobava i sentia una cosa nova.
La fada dels pecupins
(Poema dedicat a n’Antònia Lladonet Riera)
Fada de les illes.
Una ànima salada.
Les engrunes de mar
mullen la seva cara, càlida.
És un somni d’il•lusions trobades
entre les ànimes joves nates
Que guia i motiva, constant.
Que viu i inspira, estimant.
Plena de llum mallorquina.
Plena de tendresa divina.
Omple els cors bategants
Generositat gegant.
A la nit,
una espurna,
de foc intens,
de les llunes,
il•lumina viva
els paratges
-de les viles-
Sense fer més,
que un riure
a cada racó,
a cada petó,
a cada anada,
a cada tornada,
-a trenc d’alba-
a cada matí,
a cada vesprada.
És ella, tot sent
una ànima blanca,
una bella farola
que no és sola.
Si més no, broda
aquell mocador
que començà
una tardor.
I tot just ara,
l’acaba…
amb l’estiu
endavant,
expectant,
de noves…
noves.
Les fades existeixen,
Tu n’ets la prova.
martes, 1 de junio de 2010
Gloria Fuertes
Gloria Fuertes
Gloria nació en Lavapiés, en la época un modesto barrio del Madrid antiguo. Su madre era costurera y sirvienta; su padre, bedel. Poco se sabe de su vida familiar, a lo que ha contribuido que la escritora siempre guardara celosamente su intimidad.
Asistió al Instituto de Educación Profesional de la Mujer, pero sus aficiones eran muy diferentes a las propias de las mujeres de su época. Su interés por las letras comenzó a la temprana edad de cinco años, cuando ya escribía y dibujaba sus propios cuentos. Empezó a escribir versos a los catorce años, a25.36 los quince los leía en Radio España de Madrid y a los diecisiete dio forma a su primer libro de poemas, Isla ignorada, que sería publicado en 1950. Entre 1940 y 1953 comenzó a colaborar en revistas infantiles, Pelayos, Chicos, chicas y chiquitito, Maravillas y el suplemento infantil del diario Arriba, para el que publicó las historietas de Coletas y Pelines, una niña de nueve años y un niño de seis respectivamente, que alcanzaron una gran popularidad entre los lectores infantiles. Fallece el 27 de noviembre de 1998, víctima de un cáncer de pulmón, en MadridAlgunas de sus obras
Literatura infantil
- Canciones para niños (1952)
- Villancicos (1956)
- Cangura para todo (1968). Mención de honor en el Premio Hans Christian Andersen de literatura infantil.
- Don Pato y Don Pito (1970)
- Aurora, Brígida y Carlos (1970)
- La pájara pinta (1972)
- El camello cojito (1978)
- El hada acaramelada (1973)
- La gata chundarata y otros cuentos (1974)
- El dragón tragón (1978)
- La momia tiene catarro (1978)
- El libro loco. De todo un poco (1981)
- El perro que no sabía ladrar (1982)
- El abecedario de don Hilario (1983)
- Trabalenguas para que se trabe tu lengua (1988)
Literatura para adultos
- Isla ignorada (1950)
- Antología y poemas del suburbio (1954)
- Aconsejo beber hilo (1954)
- Todo asusta Caracas (1958). Primera mención del Concurso Internacional de Poesía Lírica Hispana
- Que estás en la tierra (1962)
- Ni tiro, ni veneno, ni navaja (1965). Premio Guipúzcoa
- Poeta de guardia (1968)
- Cómo atar los bigotes al tigre (1969). Accésit premio Vizcaya
- Antología poética (1950-1969)
- Sola en la sala (1973)
- Cuando amas aprendes geografía (1973)
- Obras incompletas (1980)
- Historia de Gloria: (amor, humor y desamor) (1983)
- Mujer de verso en pecho (1983)
- Pecábamos como ángeles (1997)
- Glorierías (1999)
- Es difícil ser feliz una tarde (2005)
- El Rastro (2006)
- Se beben la luz (2008)
NO ESTÁ MAL
Un poema un poco estraño, la verdad es que este poema tiene toda la razón del mundo. Yo adoro a los animales y no soporto a la gente que los maltrata o abusa de ellos. La conclusión del poema es que no tenemos tantas diferencias de los animales, los dos tenemos sentimientos, los dos nos alimentamos para seguir viviendo, una cosa que si es diferente es que nosotros somos mas listos que ellos i sabemos leer, cocinar, limpiar, etc...
.
No está mal
La hiena ríe.
Todos los animales no tienen porqué ser maltractados sin tener ninguna culpa que al dueño le vayan mal las cosas y lo pague con su mascota... Tampoco me gusta que se aprovechen de ellos como en el circo, en la agricultura o en el trabajo...
PONTE EN SU LUGAR, ELLOS TIENEN SENTIMIENTOS COMO NOSOTROS!
¿A ti te gustaría que te encerraran en una jaula?
¿A ti te gustaría que te pegaran una paliza sin haber hecho nada?
¿A ti te gustaría que no te dieran de comer?
¿A ti te gustaría que no te sacaran a pasear?
¿A ti te gustaría que no te ducharan?
¿A ti te gustaría estar todos los dias solo?
¿A ti te gustaría que estuvieras enfermo y no te cuidaran?
¿A ti te gustaría que te ultilizaran en el circo?
¿A ti te gustaría que te ultilizaran para peleas?
...
Estas cuestiones espero que os ayuden a pensar un poco.
.No está mal
(Gloria Fuertes)
El perro entiende.
El cocodrilo llora.
La hiena ríe.
El loro habla.
El hombre entiende,
llora,
ríe,
habla
y además puede leer.
De todos los animales de la tierra
sólo el hombre puede leer
para dejar de ser animal.
¡No está mal!
Todos los animales no tienen porqué ser maltractados sin tener ninguna culpa que al dueño le vayan mal las cosas y lo pague con su mascota... Tampoco me gusta que se aprovechen de ellos como en el circo, en la agricultura o en el trabajo...
¿A ti te gustaría que te encerraran en una jaula?
¿A ti te gustaría que te pegaran una paliza sin haber hecho nada?
¿A ti te gustaría que no te dieran de comer?
¿A ti te gustaría que no te sacaran a pasear?
¿A ti te gustaría que no te ducharan?
¿A ti te gustaría estar todos los dias solo?
¿A ti te gustaría que estuvieras enfermo y no te cuidaran?
¿A ti te gustaría que te ultilizaran en el circo?
¿A ti te gustaría que te ultilizaran para peleas?
...
Estas cuestiones espero que os ayuden a pensar un poco.
lunes, 31 de mayo de 2010
El reflejo de la letra
Nos encontramos delante de un poema de Ana Kupfer, la autora, en este poema, nos transmite que necessita que la escuchen, ella se esconde dentro de la literatura porque no la escuchan.
El reflejo de la letra
(Ana Kupfer)
Frente a frente se halló el poeta
reflejado en su pergamino.
Anunció su vacío,
encontró pura nostalgia.
Gritó, pero nadie lo escuchó.
El escritor se encerró en su poema,
llegó a su memoria todo lo que le faltaba
y miró hacia atrás,
derramando versos
en una gaviota.
A todo el mundo o a la mayoría de gente le gusta que la escuchen, o hablar. Creo que puede llegar a subirte bastante la autoestima si te escuchan cuando necessitas hablar con alguien.
El reflejo de la letra
(Ana Kupfer)
Frente a frente se halló el poeta
reflejado en su pergamino.
Anunció su vacío,
encontró pura nostalgia.
Gritó, pero nadie lo escuchó.
El escritor se encerró en su poema,
llegó a su memoria todo lo que le faltaba
y miró hacia atrás,
derramando versos
en una gaviota.
A todo el mundo o a la mayoría de gente le gusta que la escuchen, o hablar. Creo que puede llegar a subirte bastante la autoestima si te escuchan cuando necessitas hablar con alguien.
Poema dedicat a na Monika "Timiditat"
Com a darrer el poema de na Carolina Ibac dedicat a na Monika, la veritat és que la reflecteix bastant bé dins el centre, a mi m'han dit que fora del centre parla molt, però molt...Monika, no has de ser tímida amb nosaltres d'acord? Na Monika, pel que la conec, em cau bastant bé, però m'agradaria que no fos així amb mi, encara que ara ja em fa més cas!
(Poema dedicat a la Mònica Frývaldová)
La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.
La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-
Dites populars i refranys del sol
Any de sol, any d'alegria(quan fa sol la gent té ganes de sortir a fer una volta, i per això dóna alegria)
De l'aigua d'octubre i de sol de maig, naix el blat
(Se sol plantar el blat per octubre i maig)
Pel Juny, molt sol i molta son
(Trob que diu això de la son perquè la gent que estudia en aquesta temporada ja comença a voler deixar els horaris)
Pel juliol, pobres dels que estan al sol
(Aquesta frase m'agrada, perquè els picapedrers al juliol només fan que queixar-se del sol, i estar ben negres)
Quan plou i fa sol, passeja el caragol
( de sempre he sentit aquest acudit, des de petita.)
Sol i aigua, temps de Març
( per Març sempre sol ploure i sol fer bastant de sol)
Sol matiner no dura dia sencer
(Si vos heu fixat, als matins quan surt el sol, no sol durar tot el dia)
Crema més el sol d'Abril que el de tot l'estiu
(Crec que diuen això perque a l'Abril no estam a l'estiu, i per un poc de sol que faci la gent ja té calor.)
El sol de juny estalvia llum
(pel Juny hi ha més hores de sol i per això podem tenir la llum apagada i estalviam diners)
Un poema de na Carolina Ibac per a mi.
Bé aquí està el meu poema... M'ha agredat molt, moltes gràcies Carolina, trop que has acertat molt amb la meva manera de èsser. Molt guapo!
Mirada bruna aturada
Mirada bruna aturada
(Poema dedicat a la Míriam)
Mirada bruna aturada,
que guaita les onades.
Des de la distància,
contempla amb ànsia.
que guaita les onades.
Des de la distància,
contempla amb ànsia.
Es despulla de la superfície.
S’endinsa en la mar blava,
amb valentia, sense recança,
amb alegria i entusiasme.
S’endinsa en la mar blava,
amb valentia, sense recança,
amb alegria i entusiasme.
Neda, sense por.
Riu, entre braça i braça.
-és un món-
Balla, a cada ventada.
Riu, entre braça i braça.
-és un món-
Balla, a cada ventada.
La tempesta arriba
I amb ella, la ira.
Sonen els trons
i les malediccions.
I amb ella, la ira.
Sonen els trons
i les malediccions.
Els onatges s’esveren.
El vent bufa ben fort.
El cel no espera.
La llum se’n fot.
El vent bufa ben fort.
El cel no espera.
La llum se’n fot.
Moments espontanis
que empolsinen vigor
no hi ha qui la calli
quan té la raó.
que empolsinen vigor
no hi ha qui la calli
quan té la raó.
És ella, de mena.
És ella, ben tendra.
És ella, sempre.
És ella, eterna.
Carolina Ibac
És ella, ben tendra.
És ella, sempre.
És ella, eterna.
Carolina Ibac
Poema dedicat a na Lupe
Poema dedicat a na Lupe, quan el llegia em venia la seva imatge al cap... Fet per na Carolina Ibac
A coll i ment
S’estén dins el mirall d’una ànima blanca
Somriu dins el riu d’aigües sanes.
Ofereix les seves mans
a qui li demana.
A coll i ment
(Dedicat a la Lupe Romero Bustos)
S’estén dins el mirall d’una ànima blanca
Somriu dins el riu d’aigües sanes.
Ofereix les seves mans
a qui li demana.
Enrere han quedat les seves arrels.
Casa seva, ara, és una altra terra.
Lluita, s’adapta i continua,
sempre amb optimisme.
Casa seva, ara, és una altra terra.
Lluita, s’adapta i continua,
sempre amb optimisme.
No existeixen murs, per ella.
No existeixen, per ella, barreres.
Per ella, no existeixen fronteres.
Per ella, existeixen les essències…
… ben pures i ben netes.
No existeixen, per ella, barreres.
Per ella, no existeixen fronteres.
Per ella, existeixen les essències…
… ben pures i ben netes.
La sinceritat és la seva eina.
La confiança la fa propera.
L’amistat no té espera,
Lluita contra les guerres.
La confiança la fa propera.
L’amistat no té espera,
Lluita contra les guerres.
El seu cor arriba a tothom.
Està sempre a l’aguait
de les necessitats alienes,
per poder escampar
allò que potser espera:
Està sempre a l’aguait
de les necessitats alienes,
per poder escampar
allò que potser espera:
[A.. COLL... I... MENT]
Sensibilitat tendra.
Fuig de les penes.
Creu en les estrelles.
-Sense reserves-
Fuig de les penes.
Creu en les estrelles.
-Sense reserves-
Cada dia que neix, ella l’estrena
amb un somriure -sempre-.
Carolina Ibac
amb un somriure -sempre-.
Carolina Ibac
Poema dedicat a n'en Jaume.
El poema per en Jaume... Sí, sí. Molt bé, el poema és igual que la personalitat d'en Jaume... M'ha agradat bastant. En Jaume és una persona que sempre et fa riure, estiguis com estiguis. Un poema fet per na Carolina Ibac.
És el teu torn
Rius de gent.
Segueixes el corrent.
Et porten present.
Sents sempre sent.
És el teu torn
(Poema dedicat a en Jaume Oliver Vidal)
Rius de gent.
Segueixes el corrent.
Et porten present.
Sents sempre sent.
Paraules escalfades,
per converses encantades,
entre boscos i fades,
amb companys i companyes.
per converses encantades,
entre boscos i fades,
amb companys i companyes.
És el teu torn!
És el moment de dir la teva.
Llança el teu tro!
Tots escoltem la teva ciència.
És el moment de dir la teva.
Llança el teu tro!
Tots escoltem la teva ciència.
La tempesta de les idees
ens durà la teva essència:
ens durà la teva essència:
Extro___vertit
Di___vertit
Di___vertit
Vesteixes alegria cada dia,
tot despullant-te a la vida.
tot despullant-te a la vida.
Ets tossut, ets caparrut.
No hi ha qui t’aturi
davant les injustícies,
davant la veritat fictícia.
No hi ha qui t’aturi
davant les injustícies,
davant la veritat fictícia.
És el teu torn!
Tornaràs de la tornada
-dels astres-
més enllà de l’albada.
Tornaràs de la tornada
-dels astres-
més enllà de l’albada.
El teu torn… també és nostre.
Carolina Ibac
Poema dedicat per a en Mauricio!
Ja tenim un altre poema de na Carolina Ibac, aquesta vegada li ha dedicat a n'en Mauricio. La veritat és que m'ha agradat bastant, i reflecteix molt bé el meu company.
Perfecció somniada
Porto la motxilla a l’esquena.
Plena d’alegries i de penes.
Les enyorances es troben al fons.
Les esperances, a dalt de tot.
Perfecció somniada
(Poema dedicat a en Mauricio Costa)
Porto la motxilla a l’esquena.
Plena d’alegries i de penes.
Les enyorances es troben al fons.
Les esperances, a dalt de tot.
Cerco la perfecció arreu.
Les limitacions són obstacles
que fan pagar sempre un preu.
Les limitacions són obstacles
que fan pagar sempre un preu.
I el pago de bon gust,
doncs veig l’aire molt pur,
rere tot aquest fum.
doncs veig l’aire molt pur,
rere tot aquest fum.
Les notes musicals
rodegen cada instant.
M’ajuden a tirar endavant,
amb totes les responsabilitats.
rodegen cada instant.
M’ajuden a tirar endavant,
amb totes les responsabilitats.
He deixat enrere la infantesa.
Conec d’a prop la maduresa.
La bogeria em fa somniar.
I al llevar-me,
es torna perfecta,
sempre.
Conec d’a prop la maduresa.
La bogeria em fa somniar.
I al llevar-me,
es torna perfecta,
sempre.
∞ ∞ ∞
i n f i N I T a
i
e t e r n a
i
e t e r n a
∞ ∞ ∞
Els riscos es cobren conseqüències.
El pensament m’ajuda a ordenar,
tot caminant, per sota les estrelles .
Són elles les que m’enlluernen.
El pensament m’ajuda a ordenar,
tot caminant, per sota les estrelles .
Són elles les que m’enlluernen.
El silenci del meu cor us escolta,
bategant.
bategant.
Carolina Ibac
martes, 25 de mayo de 2010
TOT AQUEST ANY PER A MI HA ESTAT...
Aquest any per a mi ha estat molt especial perquè hem viscut moltes experiències. La veritat és que ha estat el meu millor any "d'estudiant".
Aquest any ha estat un luxe per a tots nosaltres el fet de tenir aquestes professores: n' Antònia, n' Amada i na Maria. La veritat és que hem tengut el tracte que hi ha d'haver entre alumnat i professorat, i pel fet d' estar tantes d'hores junts ens hem convertit en una petita familia.
Estic ben orgullosa d' haver tengut aquestes professores, la professora que conec més és a na Maria Oliver perquè tots els anys que he estat aquí, a l'IES, l'he tengut com a professora d'anglès, llavors vaig conèixer n'Amada he de dir que, al principi, no m'agradava molt, perquè l'havia tenguda un altre any i no era professora meva, ella era una professora que venia a donar suport a la nostra classe, i a mi no m'anava bé que una professora que no era meva em donàs ordres, i ara que la conec més em cau molt bé. La nostra tutora, n' Antònia, és un deu de persona, perquè no sé... Té un caràcter molt obert i és molt positiva, no m'empanadesc gens d'haver-la coneguda.
En aquest curs hem fet moltes coses com fer la decoració de nadal, fer un projecte d'un llibre amb na Carolina Ibac, vàrem guanyar la mostra de cuina i, com a darrera cosa, vam fer un taller "PAS DE MALS ROTLLOS".
Em sap molt de greu que ja s'hagi acabat aquest curs perquè ja no veuré els meus companys ni a a les profes. Bé, amb n'Antònia esper mantenir el contacte a través del blog, perquè faig comptes seguir endavant amb ell.
En aquest curs he après moltes coses com, per exemple, valorar i entendre la poesia i les matemàtiques.
Encara que em costi molt, he après cosetes.
lunes, 24 de mayo de 2010
Poema de na Carolina Ibac dedicat a na Mari Tere!
Avui la nostra tutora ens ha presentat un poema de na Carolina Ibac que està dedicat especialment a na Mari Tere. La veritat reflecteix molt bé a la meva companya de classe.
Filla de l’Orient.
Escolta en tot moment.
Aprèn, pacient.
Calma present.
Escolta en tot moment.
Aprèn, pacient.
Calma present.
Rere el silenci,
s’amaga dolça
a primera volta.
Rere el silenci,
Una flor s’obra.
I la seva olor omple.
És una font que veu de l’aigua.
S’emplena, gota a gota, constant.
Un tap tímid l’empresona, compacte.
És un cau de sentiments que esperen.
És un racó ple de força, d’essència, forta
La paciència espera la confiança, mentre.
El seny i la por fan l’amor a dret i a torta.
El got mig ple, mig buit, és allà sempre.
I ella va bevent, amb pauses… eternes.
I esperem, expectants, -el seu esclat!-
I quan arriba… el suro surt desbordat.
Temps de celebració, l’ànima és oberta.
Podem, per fi, veure la font i beure d’ella.
L’aigua transparent i quieta és ben neta.
Calia esperar, com els bons vins de la terra.
Calia esperar, per abraçar les seves idees.
No tot és de cop i prou, no tot és de sobte.
Cadascú tenim el nostre ritme, constant.
Altres molt accelerats i d’altres, no tant.
Però tots seguim la mateixa línia, la vida.
Uns van endavant, amb els riscos saltant.
Altres enrere, a cada pas que fan, pensant.
Ella, callada, pensa i rumia, rialles contínues.
Dolça vida, dolça ànima, dolça especialitat.
Beu d’aquesta ampolla – i la sentiràs tota -.
Sent aquesta ampolla – i te la beuràs gota
… a …
gota. -
…dolça.
Poema de Carolina Ibac per en David
Això és un poema de Carolina Ibac dedicat per en David de la nostra classe... la veritat te tota la raó tothom te que seguir el seu camí...
Cal girar cua.
No seguir endavant,
amb una tortura,
que no deixa de fer-nos mal.
Cal girar cua,
i reprendre la felicitat.
Ja no hi ha més excuses.
És la nostra oportunitat.
Cal girar cua,
i tornar a començar,
amb noves il·lusions,
que es faran realitat.
Cal girar cua.
P
R
O
U
Això ja s’ha acabat!
La llum és estesa,
allà a la “Meseta”.
I el somriure renaixerà,
amb l’estima vertadera
i l’anellada tranquil·litat.
Ben lluny de la fera.
Ben lluny de la bèstia.
Ben lluny dels problemes.
Ben a prop de la pau eterna.
És la nostra revolució.
És el canvi radical,
que ens espera.
És una nova vida
És una nova lluita.
I potser caurem,
però mai dins el forat.
De terra, ens aixecarem
amb força i voluntat.
Tenim l’amor del nostre costat.
Les cadenes ja s’han trencat.
jueves, 20 de mayo de 2010
Poema de na Carolina cap a n'en Joan
Això és un poema de na Carolina Ibac dedicat especialment a n'en Joan, la veritat és que reflecteix el seu caràcter bastant bé.
El tren se m’ha escapat.
Però mai no és tard.
M’esperarà un altre
que ja arribarà.
Sempre tindré temps per endavant.
Sempre tindré temps per pensar.
Sempre el temps estarà al meu costat.
Però l’haig d’alimentar.
L’haig d’aprofitar.
L’haig d’estimar.
* * * * * * * *
S e G o N s
T r O b A t S
* * * * * * * *
Ànima estesa sobre l’esfera.
Llum fosca que em despista.
Mentre volo pel món sobre la catifa,
veig, des de les alçades, la vida.
I la miro, amb recança.
No tot és tan fàcil com diuen.
I l’esforç m’endinsa en el passotisme.
Només una mà amiga.
Només quelcom sincer i vertader.
Només allò més simple.
Sense parafernàlies en el desert.
-veurà la meva essència
sense judicis enrere-
Mireu-me.
No sóc res i ho sóc tot.
Mireu-me,
que sóc aquí.
Mireu-me,
que tinc un destí.
I només jo el faré seguir.
Mireu-me ara.
I espereu a mirar-me demà.
Veureu la calma.
M’hauré trobat.
Sóc rebel amb causa.
Sí, i què?
Però assoliré les fites sense pausa.
Tingueu-ho ben present.
M'ha agradat molt aquest poema de na Carolina Ibac, per a mi l'amistat és quelcom necessari per a viure, o no? Bé, tothom no deu pensar el mateix que jo. El poema està molt bé, m'ha agradat bastant, m'ha fet pensar amb els meus amics i amigues.
Les persones vénen i se’n van.
Ens alimentem d’elles, mai en va.
Estrelles fugisseres, tot un clam.
Companyies certes, res de fals.
Les persones vénen i se’n van.
Ens alimentem d’elles, mai en va.
Estrelles fugisseres, tot un clam.
Companyies certes, res de fals.
Gentada arreu.
No a tothom podem agradar.
No és pas greu.
Hem de saber triar.
L’amistat sempre roman.
Passin els anys i els panys.
Hi hagi una distància esfèrica.
Hi hagi pensaments malpensats.
La confiança esborra cap mena de dubte.
La sinceritat ens uneix de per vida.
Quan caic, tu m’ajudes.
Només perquè m’estimes.
Riem i plorem junts.
Pugem les escales a duet.
Tens sempre la meva mà,
siguis on siguis, aquí o allà.
L’amistat no té preu.
L’amistat no té espai.
L’amistat no té temps
L’amistat sempre és…
I .
. N
F .
. I
N .
. I
T .
. A
De vegades, roman en el record.
De vegades roman en un cable.
De vegades roman al costat.
De vegades roman en una carta.
De vegades, és al cel.
Però sempre, sempre, és ben present.
A tu mascle
M’encantaaaa!! Molt bééé! la verita és que en aquest poema es perceb ràbia, m’agradaria llegir-lo davant d’un masclista, perquè nosaltres també som persones i tenim els mateixos drets que ells, encara que ells no ho pensin. M’ha agradat bastant!! ¡IGUALTAT!
Tu, mascle, que penses que ho saps tot.
Tu, mascle, que et sents sempre superior.
Tu, mascle, que menysprees les dones.
Tu mascle que ben poc els dónes.
Tu, mascle, que et sents amb drets.
Tu, mascle, que no vas dret.
Tu, mascle, mira’m a la cara.
que jo sóc dona i també mare.
Potser no te n’adones.
Potser mames del passat,
un passat que ens ha fet mal.
Potser una dona t’ha mal ensenyat.
Potser només ets un animal.
Potser mai hi has pensat.
Potser… qui sap?
Només tu ho pots esbrinar.
Potser ara és el teu moment.
Potser ara tens l’última oportunitat,
de ser persona abans que mascle.
de ser un bon home, com molts d’altres.
No t’enganyis.
No t’aprofitis.
Tu, mascle, ja és temps de canviar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)