Poema de na Carolina cap a n'en Joan

Això és un poema de na Carolina Ibac dedicat especialment a n'en Joan, la veritat és que reflecteix el seu caràcter bastant bé.

El tren se m’ha escapat.

Però mai no és tard.

M’esperarà un altre

que ja arribarà.

Sempre tindré temps per endavant.

Sempre tindré temps per pensar.

Sempre el temps estarà al meu costat.

Però l’haig d’alimentar.

L’haig d’aprofitar.

L’haig d’estimar.

* * * * * * * *

S e G o N s

T r O b A t S

* * * * * * * *

Ànima estesa sobre l’esfera.

Llum fosca que em despista.

Mentre volo pel món sobre la catifa,

veig, des de les alçades, la vida.

I la miro, amb recança.

No tot és tan fàcil com diuen.

I l’esforç m’endinsa en el passotisme.

Només una mà amiga.

Només quelcom sincer i vertader.

Només allò més simple.

Sense parafernàlies en el desert.

-veurà la meva essència

sense judicis enrere-

Mireu-me.

No sóc res i ho sóc tot.

Mireu-me,

que sóc aquí.

Mireu-me,

que tinc un destí.

I només jo el faré seguir.

Mireu-me ara.

I espereu a mirar-me demà.

Veureu la calma.

M’hauré trobat.

Sóc rebel amb causa.

Sí, i què?

Però assoliré les fites sense pausa.

Tingueu-ho ben present.