Enveja’t

Un poema de na Carolina Ibac. La veritat és que aquest poema té tota la raó del món… Crec que pot arribar a ser molt dolent tenir enveja d’algú o que te la tenguin a tu. Una bona manera de relatar l’enveja !





Som fills d’una mateixa terra.
La nostra genuïnitat és eterna.
Cadascú de nosaltres som diferents,
gràcies a la gran diversitat de sements.

Podíem haver nascut un altre dia.
Podíem haver nascut a un altre lloc.
L’atzar decidí la via
i els gens, el nostre do.

No mirem al costat amb mania.
No mirem amunt amb inseguretat.
No mirem a baix amb superioritat.
Com la nostra, no hi ha cap més vida.

Estimem-nos i estimarem el món.
Un món de colors humans i rodons,
amb valors que ens fereixen i
amb valors que ens protegeixen.

L’autoestima ha de ser la nostra guia.
Envejar només ens farà mal,
entre les sinuoses calbes mentals.

Sota la necessitat de ser altres
jaurem en una mentida,
tot esperant una vida
que no existeix ni arribarà mai.

El temps que és nostre
no ha de ser aliè.
Amagant-nos en la brossa,
no assolirem res.

Enveja’t, ànima pura.
Enveja’t, tu que ets única.
Viu la teva essència bruna
gronxant-te junt a la lluna.

La teva estrella ets tu.
Ella et dóna la llum.