Vaig néixer sol,
amagat sota una col.
No tenia mare ni pare.
Però sí el calor d’un contenidor.
Les meves primeres percepcions
foren un munt de males olors
Podia haver mort.
I no em va donar la gana.
Vaig plorar ben fort.
I vaig tenir sort.
Per allí uns nins passejaven.
Les seves veus em consolaren.
La soledat ja s’evaporava.
La companyia es respirava.
Els seus crits atragueren a altres.
De cop, vaig passar d’estar sol
a estar rodejat per una gentada.
Una sirena sonava
al compàs d’unes llum carabasses.
El món content celebrava
la meva nua arribada.
Uns braços m’acolliren.
Eren àngels amb bates blanques.
Em rentaren, em vestiren.
Ja ni fred ni calor passava.
Al cap dels dies…
em regalaren una família.
Ara ja tenia pare, mare i germà gran.
Amb ells he descobert l’amor.
Amb ells he rigut i he plorat.
Amb ells sempre hem fet pinya.
Entre nosaltres no hi ha mentides.
Només ens estimem sense condicions.
Som fidels i estem allà quan ens necessitem.
Les penes, les compartim, i ens recolzem.
La família no és sang i genètica,
sinó és omplir el buit de soledat d’aquest planeta.
Passi el que passi,
Faci el que faci
La meva família sempre em farà costat.
Família és l’amor ben trobat.
Ostres Míryam! M'has canviat els Simpson monsters per uns altres! jejejeje Veig que n'has extret la part positiva del poema. Me n'alegro molt! Una abraçada turquesa, fada!
ResponderEliminar