Poema sobre Haití

Això és un poema de na Carolina. Està dedicat a la nostra classe. Ens ha agradat bastant. Aquest poema m'ha fet descobrir coses noves sobre Haití.





L'ÚLTIMA PARAULA DE LA NATURA.

Colònia d’aroma africà, ben negra.

La perla de les Antilles, francesa.

Fàbrica de cafè i sucre, tot esclaus.

Els europeus n’eren els amos, amb clau.

Presoners farts d’estar tancats.

La rebel·lió posà punt i final

a l’explotació humana, deshumana.

La independència aflorà.

Per fi trobaven la llibertat.

Els colonialistes racistes

bloquejaren el país.

No acceptaren pas

una terra negra lliure.

Els ianquis de la mar

amarraren la seva flota

a terres haitianes,

a la seva costa.

Pobres haitians,

Els robaren el capital

Mentre els estats units blancs,

S’enriquien com uns bons cristians.

La riquesa haitiana provocava ambicions alienes.

Els imperialistes no deixaven anar la corda.

Els ianquis controlaven la zona,

amb dictadors, cops d’estats, penes.

Vint anys llargs, els últims.

Disset presidents rifats,

fent un bon posat

seguint normes occidentals.

El sucre com a monoproducte

i la farina il·legal i corrupta

dominen el comerç actual

d’un Haití dessagnat.

I la monarquia no s’ha estat quieta.

Un dotze de gener del dos mil deu,

el port del príncep tremola.

La terra es trenca

amb tota la força.

En només uns segons,

Set mil persones persones

quedaren sepultades, totes,

La terra movia el seu món.

No som res, res de res.

Només éssers que neixen i moren.

Ni presidents, ni dictadors, ni sacerdots

dominen el què som.

L’última paraula sempre la té la natura,

que ens dóna sepultura.

El poder es frega les mans,

veient un Haití devastat.

Ara no només són pobres,

ara són runes dissoltes.

Cal ajudar les víctimes,

Siguin d’allà on siguin,

Ben lluny o al costat,

Sempre hi haurà algú per ajudar.

No gireu mai el cap,

Guaiteu les desgràcies,

Avui els passa a ells.

Demà ens passarà a nosaltres.

Fem pinya, ben units,

Sento els crits des d’aquí

Haití s’ha quedat sense la tí.

Carolina Ibac