El reflejo de la letra

Nos encontramos delante de un poema de Ana Kupfer, la autora, en este poema, nos transmite que necessita que la escuchen, ella se esconde dentro de la literatura porque no la escuchan.


El reflejo de la letra
(Ana Kupfer)
Frente a frente se halló el poeta
reflejado en su pergamino.
Anunció su vacío,
encontró pura nostalgia.
Gritó, pero nadie lo escuchó.
El escritor se encerró en su poema,
llegó a su memoria todo lo que le faltaba
y miró hacia atrás,
derramando versos
en una gaviota.

A todo el mundo o a la mayoría de gente le gusta que la escuchen, o hablar. Creo que puede llegar a subirte bastante la autoestima si te escuchan cuando necessitas hablar con alguien.

Poema dedicat a na Monika "Timiditat"

Com a darrer el poema de na Carolina Ibac dedicat a na Monika, la veritat és que la reflecteix bastant bé dins el centre, a mi m'han dit que fora del centre parla molt, però molt...Monika, no has de ser tímida amb nosaltres d'acord? Na Monika, pel que la conec, em cau bastant bé, però m'agradaria que no fos així amb mi, encara que ara ja em fa més cas!

(Poema dedicat a la Mònica Frývaldová)

La deessa del tim
no és més que la timidesa,
el fugir del centre d’atenció,
el veure el món des de la perifèria.
Les vergonyes són senyores
que s’amaguen sota l’estora
atès què guarden amb molt de caliu
tot allò que es mou per dins, ben viu.
Sóc silenciosa i sibil•lina,
enigmàtica i quasi divina,
regalant sons d’ocarina,
a cada mim, a cada vida.
La meva veu s’escolta per dins.
Millora amb el temps,
com els bons vins.
Breu i temorosa,
al començament.
Clara i amb força,
sempre transparent.
I esclata, amb les rialles,
quan són moltes, les passes.
A treure d’alba.
és quan reneixo,
ja innata.
I és quan em mostro,
amb una besada.
I un camí, en el bosc,
et duu cap a mi.
I de nit,
Arribes a les palpentes
i amb mi, ensopegues.
Els meus ulls són les teves mans.
Et guio per poder arribar.
Allà, on t’espero
Allà, on et trobo a faltar.
Tinc reserves.
Totes teves.
Són elles
Qui t’esperen.

La timiditat és només una prova
per a que traspassis les esferes
I facis un màgic descobriment:
-la meva ànima i ment-

Dites populars i refranys del sol

Any de sol, any d'alegria
(quan fa sol la gent té ganes de sortir a fer una volta, i per això dóna alegria)

De l'aigua d'octubre i de sol de maig, naix el blat
(Se sol plantar el blat per octubre i maig)

Pel Juny, molt sol i molta son
(Trob que diu això de la son perquè la gent que estudia en aquesta temporada ja comença a voler deixar els horaris)

Pel juliol, pobres dels que estan al sol
(Aquesta frase m'agrada, perquè els picapedrers al juliol només fan que queixar-se del sol, i estar ben negres)

Quan plou i fa sol, passeja el caragol
( de sempre he sentit aquest acudit, des de petita.)

Sol i aigua, temps de Març
( per Març sempre sol ploure i sol fer bastant de sol)

Sol matiner no dura dia sencer
(Si vos heu fixat, als matins quan surt el sol, no sol durar tot el dia)

Crema més el sol d'Abril que el de tot l'estiu
(Crec que diuen això perque a l'Abril no estam a l'estiu, i per un poc de sol que faci la gent ja té calor.)

El sol de juny estalvia llum
(pel Juny hi ha més hores de sol i per això podem tenir la llum apagada i estalviam diners)

Un poema de na Carolina Ibac per a mi.

Bé aquí està el meu poema... M'ha agredat molt, moltes gràcies Carolina, trop que has acertat molt amb la meva manera de èsser. Molt guapo!

Mirada bruna aturada

(Poema dedicat a la Míriam)

Mirada bruna aturada,
que guaita les onades.
Des de la distància,
contempla amb ànsia.

Es despulla de la superfície.
S’endinsa en la mar blava,
amb valentia, sense recança,
amb alegria i entusiasme.

Neda, sense por.
Riu, entre braça i braça.
-és un món-
Balla, a cada ventada.

La tempesta arriba
I amb ella, la ira.
Sonen els trons
i les malediccions.

Els onatges s’esveren.
El vent bufa ben fort.
El cel no espera.
La llum se’n fot.

Moments espontanis
que empolsinen vigor
no hi ha qui la calli
quan té la raó.

És ella, de mena.
És ella, ben tendra.
És ella, sempre.
És ella, eterna.
Carolina Ibac

Poema dedicat a na Lupe

Poema dedicat a na Lupe, quan el llegia em venia la seva imatge al cap... Fet per na Carolina Ibac

A coll i ment

(Dedicat a la Lupe Romero Bustos)

S’estén dins el mirall d’una ànima blanca
Somriu dins el riu d’aigües sanes.
Ofereix les seves mans
a qui li demana.

Enrere han quedat les seves arrels.
Casa seva, ara, és una altra terra.
Lluita, s’adapta i continua,
sempre amb optimisme.

No existeixen murs, per ella.
No existeixen, per ella, barreres.
Per ella, no existeixen fronteres.
Per ella, existeixen les essències…
… ben pures i ben netes.

La sinceritat és la seva eina.
La confiança la fa propera.
L’amistat no té espera,
Lluita contra les guerres.

El seu cor arriba a tothom.
Està sempre a l’aguait
de les necessitats alienes,
per poder escampar
allò que potser espera:

[A.. COLL... I... MENT]

Sensibilitat tendra.
Fuig de les penes.
Creu en les estrelles.
-Sense reserves-

Cada dia que neix, ella l’estrena
amb un somriure -sempre-.
Carolina Ibac

Poema dedicat a n'en Jaume.

El poema per en Jaume... Sí, sí. Molt bé, el poema és igual que la personalitat d'en Jaume... M'ha agradat bastant. En Jaume és una persona que sempre et fa riure, estiguis com estiguis. Un poema fet per na Carolina Ibac.

És el teu torn

(Poema dedicat a en Jaume Oliver Vidal)

Rius de gent.
Segueixes el corrent.
Et porten present.
Sents sempre sent.

Paraules escalfades,
per converses encantades,
entre boscos i fades,
amb companys i companyes.

És el teu torn!
És el moment de dir la teva.
Llança el teu tro!
Tots escoltem la teva ciència.

La tempesta de les idees
ens durà la teva essència:

Extro___vertit
Di___vertit

Vesteixes alegria cada dia,
tot despullant-te a la vida.

Ets tossut, ets caparrut.
No hi ha qui t’aturi
davant les injustícies,
davant la veritat fictícia.

És el teu torn!
Tornaràs de la tornada
-dels astres-
més enllà de l’albada.

El teu torn… també és nostre.

Carolina Ibac

Poema dedicat per a en Mauricio!

Ja tenim un altre poema de na Carolina Ibac, aquesta vegada li ha dedicat a n'en Mauricio. La veritat és que m'ha agradat bastant, i reflecteix molt bé el meu company.

Perfecció somniada

(Poema dedicat a en Mauricio Costa)

Porto la motxilla a l’esquena.
Plena d’alegries i de penes.
Les enyorances es troben al fons.
Les esperances, a dalt de tot.

Cerco la perfecció arreu.
Les limitacions són obstacles
que fan pagar sempre un preu.

I el pago de bon gust,
doncs veig l’aire molt pur,
rere tot aquest fum.

Les notes musicals
rodegen cada instant.
M’ajuden a tirar endavant,
amb totes les responsabilitats.

He deixat enrere la infantesa.
Conec d’a prop la maduresa.
La bogeria em fa somniar.
I al llevar-me,
es torna perfecta,
sempre.

∞ ∞ ∞

i n f i N I T a
i
e t e r n a

∞ ∞ ∞

Els riscos es cobren conseqüències.
El pensament m’ajuda a ordenar,
tot caminant, per sota les estrelles .
Són elles les que m’enlluernen.

El silenci del meu cor us escolta,
bategant.

Carolina Ibac