Experiència viscuda al tercer trimestre.

Aquest curs hem fet un "taller" com ja vos he comentat en altres entrades. Bé idò... Ja ha arribat l'hora de fer les exposicions als de 2n d'ESO. A mi em va tocar fer el tema de la violència amb el meu company Joan.

La veritat és que a l'hora de fer la primera classe estava un poc nerviosa, perque no sabia què em trobaria a l'aula, només sabia que eren nins i nines de 2n d' ESO i que eren un poc "esburbats" (trop que els professors van exagerar un poc de demés).

Quan vàrem entrar dins l'aula encara no hi havia cap alumne perquè ens feia vergonya entrar davant de tothom...

Bé, varem fer la xerrada i els alumnes estaven molt atents i també col·laboraven. Nosaltres vam arribal al final de la xerrada, i encara quedaven 15 minuts perquè acabés l'hora, i en Sergi ens va ajudar un poc més a desenvolupar més el tema. Després que nosaltres desenvolupàssim el que ens va dir en Sergi, ja no sabíem què dir i jo els hi vaig dir que si tenien la mateixa oportunitat que nosaltres que no diguessin que no al professor, perque això no es pot fer cada dia, i jo no m'enpanadeixo gens ni mica d'haver-ho fet. La veritat és que ja tenc un poc de ganes de fer la darrera xerrada als de 2n B, suposo que ja ens surtiria de tira sense pensar gens ni mica i també esper que no ens sobri gens de temps...

POEMA DE BENEDETTI

Un poema de Benedetti




¿Por qué el mundo soñado no es el mismo

que este mundo de muerte a manos llenas?

Mi pesadilla es siempre el optimismo:
me duermo débil, sueño que soy fuerte,
pero el futuro aguarda. Es un abismo.

No me digan cuando me despierte.

Benedetti

"POR"

Si això què has dit és cert, tinc por. Però no una por qualsevol. És una por d’animalet acorralat, sense rumb, que em fa tremolar com una febrada i bategar el cor en un exercici suïcida que em rebentarà les parets de la vida. No sé en quin cantó del camí em vas trobar, ni recorde amb quins ulls d’astorament et vaig mirar, ni quin miracle vaig desitjar per fugir de les teues mans. Jo no vull que m’estimes ara, precisament ara. Ara que he llaurat el meu espai de solitud inabastable i que he amuntegat maons de vidre gelat al meu voltant perquè no puguen esclafir els murs amb el caliu que degotegen les tendreses. Ara no, que sé el que duren les roses. Ara, justament ara, que ja m’havia conformat amb una estima petita, un sucret, un embast... Jo ja no et feia meua. M’havia tret de sobre la teua empremta, a arraps i mossegades. I mira’m ara l’ànima, plena de senyals de verola, dels petits estralls que configuren la geografia de l’oblit. Encara em vibra la pell amb el cop sec del teu comiat. Encara em recorde assegut davant l’espill, dibuixant una conclusió que em capigués en la doble ratlla del quadern, com una acurada cal•ligrafia on pogués llegir-se que allò nostre fou un amor petit, insignificant, una joguina, el passatger d’un tren aturat. I ara vens tu i em dius que encara m’estimes. I tot es converteix en un amor-allau, un amor-vent que va encenent les roselles en els camps, un amor-riu que deixa peixos d’argent a les vores, un amor-estiu que torna dolces totes les fruites... Tremole de por, sí. Perquè les teues paraules tèbies em regolfen de nou, envaint-me. Nosaltres hem acabat. Ja no m’és possible fer-te un lloc al meu llar de cendres escampades. Ves-te’n! Deixa’m! Què tinc por, perquè fins i tot aquesta freda actitud de dissidència és mentida...


Josep Manel Vidal


OPINIÓ PERSONAL: El text anterior parla sobre una al·lota que el seu novio l'ha deixat. Ara ha tornat després de molta de temps, i vol començar de nou. Però l'al·lota, ja no vol tenir res amb ell, perquè encara té el cor trencat, i sap que si torna estar amb ell, no va ser millor com abans.

Les estacions

Aixó són quatre poemes que han fet uns al·lumnes conjuntament.

La primavera

És primavera!!!

naixen molt pardalets i

plens de flors els arbres estan.

Esperem l'Arc de Sant Martí

després de les pluges noves,

És primavera!!!

Arriba la felicitat i la llum,

l'alegria i el nostre sol.

L'estiu

Visca l'estiu calorós,

amb platja, poal i banyador.

Gelats mengem

baix un sol abrasador.

Sandia, melons i bresquilles,

tomaques, encisams i bledes

naixen a l'horta i el campet

del meu iaio Vicentet.




Tardor

Ja ha arribat la tardor

amb el vent que bufa fresquet.

Agafarem bolets i castanyes

i els menjarem ben torrades.

Els arbres nus, sense fulles.

Veurem anar-se'n les oronetes.

Celebrem Halloween a l'escola

amb bruixes, carabasses i

demonis.



L'hivern

Ja ha arribat l'hivern,

i bufandes i botes ens posarem.

Agafarem els trineus

i per la neu es tirarem.

Quin fred a l'hivern!!!

Xocolata calenta i torrons

menjarem,

perque de festa ens anirem

i molts regals rebrem!!!

Pedro Antonio de Alarcón

Aqui abjo hos dejaré un poco de información sobre unos de los principales escriptores de la novela...

Pedro Antonio de Alarcón [editar]

Pedro Antonio de Alarcón.

Pedro Antonio de Alarcón nació en Guadix (Granada) en 1833. Fue uno de los principales responsables de que el realismo se impusiera a la prosa romántica en boga en aquellos momentos. Fue político además de escritor y en su ideología evolucionó desde posturas liberales a más tradicionalistas.

Estuvo en la guerra de Marruecos como voluntario y dejó testimonio escrito sobre su experiencia en Diario de un testigo de la guerra Africana (1859). Durante un tiempo fue escritor de viajes relatando en sus artículos varios de sus viajes. En su tiempo destacó por sus novelas religiosas siendo la más popular de todas ellas El escándalo (1875), en esta novela defendía a los jesuitas lo que fue muy polémico. Su obra más popular, sin embargo, y por la que es recordado, es El sombrero de tres picos publicada en 1874, que inspiraría a Falla su famoso ballet.

Enveja’t

Un poema de na Carolina Ibac. La veritat és que aquest poema té tota la raó del món… Crec que pot arribar a ser molt dolent tenir enveja d’algú o que te la tenguin a tu. Una bona manera de relatar l’enveja !





Som fills d’una mateixa terra.
La nostra genuïnitat és eterna.
Cadascú de nosaltres som diferents,
gràcies a la gran diversitat de sements.

Podíem haver nascut un altre dia.
Podíem haver nascut a un altre lloc.
L’atzar decidí la via
i els gens, el nostre do.

No mirem al costat amb mania.
No mirem amunt amb inseguretat.
No mirem a baix amb superioritat.
Com la nostra, no hi ha cap més vida.

Estimem-nos i estimarem el món.
Un món de colors humans i rodons,
amb valors que ens fereixen i
amb valors que ens protegeixen.

L’autoestima ha de ser la nostra guia.
Envejar només ens farà mal,
entre les sinuoses calbes mentals.

Sota la necessitat de ser altres
jaurem en una mentida,
tot esperant una vida
que no existeix ni arribarà mai.

El temps que és nostre
no ha de ser aliè.
Amagant-nos en la brossa,
no assolirem res.

Enveja’t, ànima pura.
Enveja’t, tu que ets única.
Viu la teva essència bruna
gronxant-te junt a la lluna.

La teva estrella ets tu.
Ella et dóna la llum.

Poema sobre l'estiu de na Carolina Ibac

Aquí teniu un poema molt càlid de na Carolina Ibac. Quan el llegeixes tens la sensació de calor! La veritat està bastant bé...M'ha fet sentir l'estiu ben aprop i la veritat ja és aquí.

S
O
R
R
A

Sóc a terra,
sobre les dunes,
absorbint l’energia tendra,
gaudint de la llum bruna.

C
A
L
I
U

Raigs d’il•lusions
plens de colors.
Arcs de sant Martí
d’iris infinits.

S
O
L

Mulla’m la cara de calor.
Entra dins l’ànima sense por.
Torra’m la pell nua,
mentre la lluna sua

L
L
U
M

Obre la meva ment.
Allibera-la del turment.
Estigues sempre present.
Les idees ens faran eterns.

M
A
R

Endinsa’m a la profunditat
de la calma mediterrània.
No ens cal respirar.
Només amar.

A
M
O
R

Llum d’or.